Al trenin dla “Sefta”, a cred che quéii dla me generasìòn alméno una vòlta i ch’sian andà su.
Mi av garantis ch’ag son andà.
A 6,20, a la matìnna, as partiva e as rivàva a 7,35, quand l’andàva ben.
A la stasiòn, che nuàtar a la ciamàvan “piccula”, as catàvan tutt il matìnni.
Che a piuviss o fuss srèn, al trenìn al partiva.
Al Cap Stasiòn al siflàva …e via.
L’era tutt i dì n’avventura. A la stasiòn ad Cavezz a s’aspettava quéll ch’a gnìva da San Flis.
Lì a muntàva dl’atra gent e, con al pin ch’as fava, a s’éran al complet. .
A tgnusìvan tutt, la Luisa l’andava al Barozzi, mi andava al Corni, Rùbens al Sigonio… a ch’s’éran tutt, l’era cumè far l’apèll. I sedii i eran ad legn, i scunquàss i n’as cuntàvan e intànt al controllor al dmandàva l’abunamènt.
A diri, bè, cusagh’era da straurdinàri?
Andévuv a scóla, a éruv furtunà, chi àtar dla vòstra età, i éran lavuradór o disocupà.
L’avventura l’era ch’a savìvì quand aspartiva, ma brìsa quand as rivàva.
I ritàrd i éran a l’órdan dal gióran, la sonn tanta, e po’, quand t’ér a Modna,
t’avìv incórra na bòna mezz’ora da far a pè.
Allóra, la simbràva na ròba naturale, nissùn agh fava cas, ma av garantìss che mi, turnànd da Modna con l’ùltim trèno, ho vist pòchi vòlti la Mirandula ad dì.
Cuntàrla adèss, i t’dìsan chi éran àtar temp, ma mi agh’iva quindas ann listéss, e cumè quéi d’incó, chi s’rifiuta ad far du pass a pè.
Veramèmt a pé, andava sol a Modna, parchè da Quarantul a Mirandula, a rivàva in biciclétta ch’a depositàva da Rino Frassuldà.
Tutt st’al dascórs, a l’ho fatt pr’arcurdàr un che al psìva fàran a meno e al la fava listéss.
Al muntàva a Camurana, un purìllo in cò, na bórsa pésa, e con al so òbby: màcchina fotogràfica.
Na vòlta l’ha scatta trentasè fotografii a n’àlbar càragh ad brìna, e, second lu, a gh’era al parchè.
Al gh’iva l’abbunamènt in prima class e al gniva con nuotar in terza.
Al s’mittìva a sedar e al t’insgnàva, gràtis, tutt quéll t’vliv savér.
L’è sèmpar sta descrìtt cumè n’om terìbil, un professor più che sevér.
Ho girà a la larga da “telecomunicasion” parchè al gh ‘era lu. A l’ho parfin udiâ senza, però, tgnóssral a fond.
Quand i rapòrt scolàstich i en finì, e cumincià quéii umàn, ho cambià idèa.
A son un di poch ch’l’ha avù amìgh fin quasi a la fin.
Nissùn di du a gh’iva bisógn l’un ad ch’l’àtar, ma la so cultura al m’l’ha sèmpar mìssa a disposisiòn e,
quand anca mi ho psù dir la mìa, al m’ha scultà e anch con attentiòn.
L’è mort in surdina e in surdina l’è andà via, sibèn ch’l’iva fatt,
con i so alliev, “sunàr e cantàr “ radio e television.
A funeràl vgnù, ho lett: “E’ mancato il N.H…
L’era veramènt un N.H., con i so prègi e i so difett.
Forse i éran più i difett… ma an n’iva mài vist un tant bon, tant bon e tant bon, ch’l’èra fin un bon da gnent ?
Quest al n’era brisa al so càs, parchè, a la so manéra, l’ha aiutà tutt.
Mi, a l’arcurdarò sèmpar e sol, par l’insgnér Mario Personali!
Tratto da ” da Quarantul a la Mirandula” di Osiride Bastianelli – anno 2001