Al trenin dla “Sefta”, a cred che quéii dla me generasìòn alméno una vòlta i ch’sian andà su.

Mi av garantis ch’ag son andà.

A 6,20, a la matìnna, as partiva e as rivàva a 7,35, quand l’andàva ben.

A la stasiòn, che nuàtar a la ciamàvan “piccula”, as catàvan tutt il matìnni.

Che a piuviss o fuss srèn, al trenìn al partiva.

Al Cap Stasiòn al siflàva …e via.

L’era tutt i dì n’avventura. A la stasiòn ad Cavezz a s’aspettava quéll ch’a gnìva da San Flis.

Lì a muntàva dl’atra gent e, con al pin ch’as fava, a s’éran al complet. .

A tgnusìvan tutt, la Luisa l’andava al Barozzi, mi andava al Corni, Rùbens al Sigonio… a ch’s’éran tutt, l’era cumè far l’apèll. I sedii i eran ad legn, i scunquàss i n’as cuntàvan e intànt al controllor al dmandàva l’abunamènt.

A diri, bè, cusagh’era da straurdinàri?

Andévuv a scóla, a éruv furtunà, chi àtar dla vòstra età, i éran lavuradór o disocupà.

L’avventura l’era ch’a savìvì quand aspartiva, ma brìsa quand as rivàva.

I ritàrd i éran a l’órdan dal gióran, la sonn tanta, e po’, quand t’ér a Modna,

t’avìv incórra na bòna mezz’ora da far a pè.

Allóra, la simbràva na ròba naturale, nissùn agh fava cas, ma av garantìss che mi, turnànd da Modna con l’ùltim trèno, ho vist pòchi vòlti la Mirandula ad dì.

Cuntàrla adèss, i t’dìsan chi éran àtar temp, ma mi agh’iva quindas ann listéss, e cumè quéi d’incó, chi s’rifiuta ad far du pass a pè.

Veramèmt a pé, andava sol a Modna, parchè da Quarantul a Mirandula, a rivàva in biciclétta ch’a depositàva da Rino Frassuldà.

Tutt st’al dascórs, a l’ho fatt pr’arcurdàr un che al psìva fàran a meno e al la fava listéss.

Al muntàva a Camurana, un purìllo in cò, na bórsa pésa, e con al so òbby: màcchina fotogràfica.

Na vòlta l’ha scatta trentasè fotografii a n’àlbar càragh ad brìna, e, second lu, a gh’era al parchè.

Al gh’iva l’abbunamènt in prima class e al gniva con nuotar in terza.

Al s’mittìva a sedar e al t’insgnàva, gràtis, tutt quéll t’vliv savér.

L’è sèmpar sta descrìtt cumè n’om terìbil, un professor più che sevér.

Ho girà a la larga da “telecomunicasion” parchè al gh ‘era lu. A l’ho parfin udiâ senza, però, tgnóssral a fond.

Quand i rapòrt scolàstich i en finì, e cumincià quéii umàn, ho cambià idèa.

A son un di poch ch’l’ha avù amìgh fin quasi a la fin.

Nissùn di du a gh’iva bisógn l’un ad ch’l’àtar, ma la so cultura al m’l’ha sèmpar mìssa a disposisiòn e,

quand anca mi ho psù dir la mìa, al m’ha scultà e anch con attentiòn.

L’è mort in surdina e in surdina l’è andà via, sibèn ch’l’iva fatt,

con i so alliev, “sunàr  e cantàr “ radio e television.

A funeràl vgnù, ho lett: “E’ mancato il N.H…

L’era veramènt un N.H., con i so prègi e i so difett.

Forse i éran più i difett… ma an n’iva mài vist un tant bon, tant bon e tant bon, ch’l’èra fin un bon da gnent ?

Quest al n’era brisa al so càs, parchè, a la so manéra, l’ha aiutà tutt.

Mi, a l’arcurdarò sèmpar e sol, par l’insgnér Mario Personali!

Tratto da ” da Quarantul a la Mirandula” di Osiride Bastianelli – anno 2001